dimarts, 6 de desembre del 2016

Discurs del dia de la Constitució 2016

Fa un any, amb motiu de l’aniversari constitucional i en un context de convocatòria de les eleccions generals que se celebraren el 20 de desembre del 2015, criticàvem l’herència del bipartidisme, que ha adulterat durant més de trenta-sis anys l’essència i les pràctiques de la democràcia autèntica, distorsionant la informació a la ciutadania, limitant la seua participació en els quefers públics i subvertint els valors de llibertat, justícia social, solidaritat i coresponsabilitat en la problemàtica comuna de tots els pobles d’Espanya. Reclamàvem, reclamem i reclamarem els drets constitucionals a treball, habitatge, educació, sanitat, atenció a la dependència, informació objectiva i veraç, i tant altres, en condicions d’eficàcia i dignitat.
També exigíem i seguim exigint la plena igualtat entre dones i homes, condemnem la violència masclista i rebutgem els grollers insults antifeministes com els expressats recentment per alguna autoritat municipal. Pel bé de les nostres mares, germanes, filles, de les nostres veïnes, pel bé de totes i tots, pensem el què fem i el què diguem abans de parlar i actuar.
Passades dos eleccions generals en l’espai de deu mesos s’ha format, o reformat, un govern que no s’atrevim a qualificar de nou perquè, ni en els seus integrants ni en el seu programa, es perceben grans novetats. Més bé estem assistint a alguns canvis per a que tot continue igual. Per exemple, aquest nou-antic ara parla molt de diàleg. I abans, per què no ho feia? Perquè amb majoria absoluta no cal dialogar. És la nova realitat política i parlamentària la que imposa el diàleg, no les conviccions ni el tarannà dels nous-vells governants. Diàleg sí, però sense abusar.
Diàleg sí. Sempre? Per a tot? Amb tots? Per exemple, per a reformar la caduca Constitució del 78? Per a fer realitat els drets que es proclamen i no es compleixen? Per a reconèixer la plurinacionalitat d’Espanya? Per a fer possible que qualsevol ciutadà o ciutadana puga assumir qualsevol responsabilitat, inclosa la màxima representació de l’Estat, si la seua capacitat i la voluntat del poble així ho determinen? Dubtem que la voluntat de diàleg arrive tan lluny. Més bé es tracta de fer retocs sense canviar res substancial.
Ara que s’acosten les festes de Nadal i d’Any Nou no volem oblidar aquelles persones deixades de banda per la fortuna i per aquesta injusta societat. Pensem en els que tenim més prop, sí, però tinguem presents a tants i tants refugiats/des que fugen de la guerra, i en estos dies en particular recordem el poble màrtir de Síria i fem el que puguem per traure-lo de la destrucció i la massacre a que està sent sotmès.

Entre la crítica a l’immobilisme i l’optimisme responsable i prudent, des d’ACERT-Compromís farem tot el que siguem capaços, amb l’ajuda de tots i totes els que compartisquen les nostres conviccions, per a que cada nou dia, cada mes i any que passa siga diferent i millor que l’anterior. Resignació, ninguna! Treball i il·lusió, lluita i convicció, a cabaços!!

dimarts, 25 d’octubre del 2016

La pregunta de l’Iceta


A la reunió del Comité Federal del PSOE del dia 23/10/2016 el primer secretari del partit socialista de Catalunya, Miquel Iceta formulà la següent pregunta (ací expressada en termes aproximats): “Ara se’ns demana que, per responsabilitat d’Estat, desbloquegem la formació del govern i que s’abstinguem en la investidura de Rajoy. I després, què? Quantes vegades més se’ns exigirà que siguem responsables i no fem caure el govern del PP amb una oposició ferma a totes les seues mesures antisocials?”.
L’esmentat Comitè Federal canvià del NO, NO, NO a l’abstenció: I ara què? Què faran estes persones “tan responsables” quan Rajoy, tot seguit després de la seua investidura i de la formació del seu govern, els planteje l'aprovació inajornable del pressupost general de l’Estat, amb les retallades exigides per la Comissió Europea per assolir l’objectiu del dèficit establert?
I què faran per a frenar la galopant corrupció que envaeix àmplies esferes del poder de la dreta, i no únicament de la dreta?  Crearan una comissió parlamentaria per a llençar-se el plats al cap i continuar amb l’espectacle del “I tú més”?
Com lluitaran per frenar la minva en la recaptació de la Seguretat Social i garantir la percepció de les pensions de jubilació i les prestacions als aturats? Es farà una reforma fiscal per obtenir els fons necessaris per atendre estes necessitats?
Quan arribarà l’hora de l’autosuficiència financera per a ajuntaments i comunitats autònomes? Quan recuperaran els serveis de sanitat, educació, transport, atenció a la dependència, etc., els nivells de solvència i dignitat que tenien abans de l’arribada d’Atila-Rajoy al Palau de la Moncloa?
Estos abstencionistes per responsabilitat i patriotisme (diuen ells) ens venen que, a partir d’ara, faran una oposició ferma i eficaç. Tant ferma i eficaç com la que feren en el quatrieni 2011-2015 i que el poble els va premiar amb 90 diputats en el Congrés. Estes persones es comportaven “irresponsablement” quan en les eleccions del 26-J proclamaren el no, és no a Rajoy i al PP i ara, quan ignoren el seu compromís amb l’electorat, han recuperat el sentit de la responsabilitat?
En resum, afavorir la continuïtat del govern del PP, segons estos socialabstencionistes, és una mostra de responsabilitat. Considerar la possibilitat d’un pacte progressista per a un govern de canvi efectiu era impensable i inviable.
I ara ens podem preguntar: Amb estos plantejaments, és el PSOE un partit d’esquerres?
 

Robert Sánchez Miralles

dimecres, 5 d’octubre del 2016

NO, NO, NO. O SÍ?


El PSOE, al mes de Setembre passat i mentre creixien les disputes internes, pretengué quadrar un triangle:
-          No a Mariano Rajoy i al PP.
-          No a la repetició d’eleccions.
-          No a un govern de canvi amb la col·laboració de Podemos i els nacionalistes bascos i catalans.
Volien una entesa amb Ciudadanos a la dreta i Podemos a l’esquerra amb el PSOE al centre presidint esta terrenal trinitat. Però com digué el torero “lo que no pué ze, no pué ze y ademá ez impozible”. Ciudadanos ja havia proclamat que havien nascut per a barrar-li el pas a Podemos. I esta força deixà clar que eixe plantejament només seria vàlid per a acords puntuals de caire institucional, mai per a aplicar una política socioeconòmica de canvi. I així assistirem fa uns mesos a escenes d’òpera bufa com la presentació del pacte PSOE-Ciudadanos, pacte que durà com del Mercat a la Bosseria i després del fiasco de la investidura al Congrés de Pedro Sánchez quedà soterrat sense honors ni glòria. I oblidat per secula seculorum.
I mentre a Pedro Sánchez li creixien els nans per tot arreu i Rajoy era derrotat al Congrés per 170 vots front a 180 el (encara) Secretari General del PSOE pensó que pensar debía en asentar la cabeza i començà a valorar les possibilitats d’intentar la formació d’un govern alternatiu, sotmetent-se a unes primàries i convocant un congrés del seu partit a correcuita.
Però els nans no estaven per a estes bromes i al toc d’alarma de papa Gonzalez 17 integrants de l’executiva federal socialista dimitiren, això sí, amb la transparència i germanor que es practica habitualment entre companys.  I els lil·liputencs acabaren menjant-se per un garró a Gulliver-Sánchez (Ernesto Ekaizer fa en El País del 3/10/2016 una exposició detallada del procés de deglució de Pedro Sánchez com a Secretari General). Tot açò en els dies previs a la reunió del Comité Federal del PSOE del dissabte 01/10/2016 i a la pròpia reunió del comitè.
Per acabar, unes preguntes:
-          S'abstindrà el PSOE en la previsible investidura de Rajoy ? “Y donde dije digo, digo Diego?”.
-          Donaran per acabada la batalla Pedro Sánchez i els altres paladins del NO a Rajoy?
-         Rajoy, si surt investit president del govern, aguantarà molt de temps que li toquen els pebrots des de l’oposició? O acabarà convocant noves eleccions quan ho crega convenient per a ell?
-          A partir d’ara, assistirem a una recomposició del camp de l’esquerra per a construir una alternativa creïble i engrescadora a la dreta corrupta i retalladora?.
Robert Sánchez Miralles

 

dimecres, 28 de setembre del 2016

¡POR EL CAMBIO!


Amb este lema, el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra guanyà àmpliament les eleccions en 1982, en un context de descomposició de la UCD de Adolfo Suárez y de profunda crisi del PCE de Santiago Carrillo. Sense rivals efectius ni a dreta ni a esquerra , a Felipe Gonzalez li va ser fàcil crear-se un aura de gran governant i consolidar un sistema bipartidista que actualment a entrat en una crisi sembla que irrecuperable.

I en això estem ara. Malgrat una llei electoral aprovada fa 40 anys que afavoreix el bipartidisme, el PP I el PSOE no aconsegueixen reunir ni vots ni diputats suficients per a formar govern. El PP ha resultat ser el partit més votat, però el més vetat del Congrés. I el PSOE es debat entre el no, no, no a Rajoy (i al PP) amb la possibilitat d’intentar un govern alternatiu i les pressions de la vella guàrdia felipista i dels descontents pels mals resultats electorals per a que deixe governar a Rajoy i passar a l’oposició on es "redimirà" de tots els seus mals.

És a dir, POR EL CAMBIO HACIA EL RECAMBIO. O a repetir les eleccions per tercera vegada.

Robert Sánchez

dijous, 22 de setembre del 2016


INDEMNITZACIONS PER ACOMIADAMENT. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UNIÓ EUROPEA

 
Ahir, 20 de setembre de 2016, este tribunal decidí, sense possibilitat de recurs, que tots els treballadors tenen dret a les mateixes indemnitzacions per acomiadament, independentment del tipus de contracte que haguen signat. Actualment,, després de la reforma laboral del PP, les indemnitzacions són:

  • Treballadors fixos, 20 dies per any treballat.
  • Treballadors eventuals: 12 dies per any treballat.
  • Interins: Cap indemnització.

La sentència s’ha produït a instancia d’una funcionaria interina del Ministeri de Defensa. Com que la sentencia deixa molts interrogants en l’aire, diferents juristes han manifestat que seran necessàries algunes reformes legals a l’estat espanyol, fins i tot una de l’Estatut dels Treballadors.

I la gran qüestió és: Qui farà eixa reforma? El PP amb la col·laboració de la seua marca taronja o una coalició progressista i d’esquerra? No és gens banal el problema. Segons els pares, així eixirà la criatura. Per tant, calen tots els esforços per part de totes les forces polítiques esquerranes I transformadores per evitar que el part legal del Tribunal de Justícia de la Unió Europea no esdevinga una rateta moixa i la classe treballadora acabe novament escaldada.

Robert Sànchez
RETIRADA, PER FÍ, DE LES PLAQUES FRANQUÍSTES DELS EDIFICIS


La present nota s’ha publicat en el periòdic digital Horta Noticias. Ho reproduïm ací per a que quede constància i com a recordatori.
http://www.hortanoticias.com/tavernes-aprueba-una-mocion-para-retirar-totes-las-placas-franquistas-de-los-edificios-del-municipio/